a Eva Perisé.

Que la meva ment no s'estavelli en el saber salvatge de no saber.
Que els meus ulls continguin la major quantitat d'aigua sulfurosa
Que les meves mans sàpiguen sostenir el camí empinat que *amerita la gota de suor en el front, que es mulli el meu entrecuix de caminar al sol pas a pas.
Que les meves espatlles (els meus muscles) sostinguin els meus pesos precisos, aquells que no van deixar de ser (deixessin de ser).
Que els meus peus no es cremin en aquest infern apunyalat.
Que la meva verticalitat no signifiqui una esquena cansada, una columna estreta, un senil tros d'alguna cosa.
Que la meva boca sigui realitzadora de la més fantàstica obra de sons xiulats 
Que els meus genolls no estrenyin sense força els seus músculs.
Que no caigui, que la redempció no existeixi, que ser heroi no signifiqui gens res, que els meus dits no es dobleguin, que la il•lusió sigui la realitat, que no existeixi Déu per a dir-me que ell tenia raó, que els meus ossos no es tornin gelatina, que el teu nom no sigui record, que la meva pupil•la no es confisqui, que la meva paraula no s’aprimi, que el meu amor a la humanitat no s'apagui, que l’Asinov no hagi mort, que el meu avi em digui un secret, que el meu pare m'estimi i la meva mare no odiï.
Que les llavors no acabin, menys la marihuana. Que el somriure no sigui plagi i que el teu diumenge sigui celest. Que no costi.